| Si no és viscuda, no és cultura |
 |
| Cultura i cohesió social. Orféo Lleidetà |
Freixa va qüestionar alguns tòpics recurrents quan es reflexiona entorn la cultura com a eina d'inclusió social. "La cultura també pot ser un instrument de conflicte, pensat per posar de manifest les desigualtats socials i impedir que les interioritzem". Especialitzat en cultures juvenils, destacà que algunes mostres culturals, com ara el hip hop o els graffitis al carrer, poden ser interpretades com a clars indicadors de desunió. En aquest sentit, denuncià les polítiques culturals que volen fomentar l'accés dels joves a la cultura amb l'objectiu d'inserir-los socialment. Molts joves considerats marginals, subratllà Freixa, ja practiquen les seves pròpies expressions culturals. Considerar que necessiten vies d'accés suposa incórrer en una actitud paternalista gens positiva .
Seguint aquest fil, Cendra apuntà que cal un canvi de paradigma general en les institucions, les associacions i la societat que deixi de concebre la cultura com un producte de consum. Quan es concep la cultura com a bé cultural, reflexionà, pot ser fàcilment instrumentalitzada per finalitats crematístiques: "Barcelona va fer un projecte de reordenació urbanística anomenat Fòrum de les Cultures". Implicar les persones s'endevina com el factor clau. De la mateixa manera que incentivaríem prioritàriament la pràctica del futbol a l'assistència al Camp Nou, insistí Cendra, convé fomentar la pràctica cultural entre la ciutadania enlloc d'estimular únicament l'assistència d'actes o la compra de productes.
Un gir copernicà impossible, prosseguí Belló, si no s’abandona "una concepció catòlica de la societat segons la qual convé culturalitzar la gent. Trencar la idea que algunes persones són agents culturals i altres únicament exerceixen de receptors". No entendre la cultura com quelcom susceptible de ser ensenyat o mostrat, i començar a comprendre que només té sentit de ser en la mesura que és compartida. Contràriament correm el risc de construir una societat formada per "analfabets funcionals". Belló definí la il·legibilitat cultural com la incapacitat de moltes persones (especialment adolescents) que, malgrat saber llegir, són incapaces de copsar el contingut d'una novel·la o obra teatral.
Retornar la cultura a les persones
Com revertir aquests diagnòstics pessimistes? Com aconseguir que la ciutadania s'impliqui activament en les expressions culturals? "Com a nació sense Estat, Catalunya ha vehiculat la democratització social des de l'associacionisme", reflexionà Freixa. Així mateix, defensà que la cultura està excessivament institucionalitzada, immersa en un triple procés de museïtzació, mediatització i professionalització que l'ha allunyat de la gent. Per implicar culturalment la ciutadania, és necessari traslladar la inversió actualment destinada en programadors a millorar els equipaments culturals. Convé oblidar, en aquest camí, la interpretació de la Universitat com un agent de dinamització cultural. "Cultura i educació no són sinònims", emfatitzà Freixa.
Serà complicat desprofessionalitzar la cultura, alertà Cendra, si administracions i ciutadania no redueixen les demandes de seguretat jurídica. Sempre que s'organitza una activitat, les administracions exigeixen conèixer prèviament qui se'n responsabilitza. Un coneixement que la ciutadania també reclama conèixer, a posteriori, quan considera que ha estat víctima d'un accident o greuge. En aquest context, les persones tendeixen a minimitzar els riscos i deixar que les iniciatives culturals recaiguin siguin presentades com a serveis públics, i no pas com a expressions amateurs de cultura popular. Cendrà es mostrà contundent: “els col·lectius de cultura popular no haurien de definir-se com associacionisme cultural, en contraposició a l’associacionisme social. Aquesta compartimentació reforça la percepció que la cultura com un simple entreteniment lúdic, talment fos un objecte desvinculat de condicionants”. Cendra apuntà que fins i tot les iniciatives més senzilles, com ara les Jornades de Memòria Oral, poden ser molt útils per reforçar una visió de la cultura que tingui les persones com a protagonistes.
Incloure persones en risc d’exclusió social a través de la cultura no pot ser considerat com un acte de beneficència. Des del moment que es potencia la lliure creació de tots els participants, defensà Belló, milloren les seves aptituds comunicatives. Les administracions públiques no han de limitar-se a servir productes culturals pel gaudi immediat, sinó promoure l’interès en la participació cultural. Quan la cultura no és viscuda, no pot considerar-se cultura.
El cicle Diàlegs està organitzat per l’Orfeó Lleidatà, Òmnium Lleida-Ponent, el Centre d’Estudis Comarcals del Segrià i la Coordinadora d’ONGD i Altres Moviments Solidaris de Lleida.
| Notícies anteriors: |
|
