Notícies

La globalització és una conseqüència —i alhora un motor— d’un canvi d’era, i la crisi que patim és conseqüència, en gran mesura, de la globalització.
La globalització ha provocat intensos debats acadèmics i polítics a molts països, però molt pocs a Espanya, cosa sorprenent, ja que és una de les causes rellevants de la crisi i és un dels països més afectats.
Un cop passat un temps considerable des de la generalització de la globalització, es pot fer, amb dades i perspectiva, una avaluació de les conseqüències, i els resultats no són els que se’ns prometien.
Recentment es va publicar un article de l’economista Luis Garicano on es deixava clar un dels efectes de la globalització: centenars de milions d’habitants de la Xina i d’altres països emergents havien augmentat molt les seves rendes, que passaven a ser les d’una certa classe mitjana, però, per contra, els grans perdedors van ser centenars de milions de persones de les classes mitjanes nord-americanes i europees que han vist tan minvades les seves rendes que es comprova i s’accepta que les expectatives dels fills d’aquesta classe mitjana occidental són pitjors que les dels seus pares.
Dani Rodrik, un economista de Harvard, va publicar el 2012 el llibre La paradoxa de la globalització, on ja exposava que la globalització es podia haver controlat per evitar els seus efectes perversos. Recentment, Rodrik va publicar un article al NY Times on aprofundeix en aquest tema. Cito: ”Hem de replantejar-nos l’equilibri entre l’autonomia dels estats i la globalització econòmica. Dit d’una manera planera: amb la globalització econòmica ens hem passat, hem anat cap a una versió poc pràctica que podríem anomenar hiperglobalització.”
És cert que els estats podien i haurien d’haver conduït la globalització de forma equilibrada, de manera que beneficiar el països emergents no fos a costa de perjudicar els ciutadans occidentals. Però ara ja som en un món molt competitiu on només mantindran un nivell de vida acceptable els països eficients.
No és per causalitat que a Espanya s’ha debatut molt poc sobre la globalització. L’Estat espanyol continua estant dirigit majoritàriament per polítics de comunitats autònomes amb mentalitat de terratinents, per als quals la indústria no tan sols els és aliena sinó que no els ha interessat, ja que industrialització vol dir treballadors conscienciats. Això és una de les constants dissensions entre Catalunya i una bona part d’Espanya.
El canvi d’era amb la globalització —com en el seu dia va passar amb la industrialització— varia la posició relativa de les economies dels països. Aquells que s’hi adapten, aprofiten les noves oportunitats i són eficients, pugen (p. ex.: Suïssa o el Regne Unit amb la industrialització), mentre que aquells que, com Espanya, s’entesten a mantenir -se sense canvis i no són eficients, perden el tren i baixen el nivell de riquesa.
Catalunya ha demostrat que és eficient; ho va fer amb la industrialització, fins i tot tenint en contra un estat on predominava un caciquisme agrícola que enyorava l’imperi perdut. Ara estem en un moment clau, Catalunya pot afrontar la globalització perquè es emprenedora, industriosa i treballadora, però s’enfronta a un estat que com ha fet sempre, no se n’adona cap on va el món, i no fa altra cosa que intentar mantenir els privilegis dels cacics. Catalunya necessita poder gestionar els seus propis recursos per a afrontar la globalització i treure’n profit en benefici dels seus ciutadans.

Joan Pons. Enginyer industrial. Octubre 2016